Jean Nouvel, com Gaudí, s’inspira en les formes arrodonides de Montserrat per dissenyar la seva obra a Barcelona. La primera pell de la Torre Glòries, la que cobreix el mur de formigó, és una xapa d’alumini lacat en 26 colors diferents amb tons terra, vermell, blau, verdós i gris, que es descomponen a mesura que es guanya alçada. La segona està formada per 52 744 lamel·les de vidre transparent i translúcid. Aquesta pell evoca l’aigua, brillant, llisa i plena de llum tamisada. És un miratge en la distància, vibrant. Un símbol de Barcelona.
Amb els seus 144 metres d’alçària, que converteixen l’edifici en un dels més alts de Barcelona, és com un guèiser que brolla de la terra i despunta al cel amb la seva cúpula de vidre. Com a tal, desplega una gradació de colors que representa la temperatura de l’edifici. A la zona baixa predominen els colors càlids, símbol de la terra magmàtica, incandescent. De mica en mica, el refredament imposat per l’aigua fa que la pell sigui més freda, amb tons blavosos que passen a ser dominants a mesura que l’edifici agafa alçada. Al final, la cúpula no té color, desapareix visualment, símbol de la fusió amb allò eteri, l’aire.
La planta de la torre no és circular sinó ovoide. Són, en realitat, dos ovals l’un dins de l’altre, dos cilindres no concèntrics coronats per una cúpula de vidre i acer. A l’interior, 30 plantes diàfanes sense pilars interiors.
Des de la seva inauguració el 16 de setembre del 2005, la Torre Glòries, coneguda anteriorment com a Torre Agbar, s’ha convertit en un emblema de Barcelona. Un edifici eficient, d’avantguarda, altament tecnològic i respectuós amb la ciutat, executat conjuntament per Jean Nouvel i b720 Arquitectos.
Torre Glòries és un edifici viu sense el qual és impossible explicar la Barcelona del segle XXI. Una construcció que recorre a l’arquitectura bioclimàtica, que s’adapta a l’entorn, és sensible a l’impacte que provoca en la natura i minimitza la contaminació ambiental.
Conscient que Barcelona és una ciutat de clima suau, amb temperatures elevades durant els mesos d’estiu, Jean Nouvel dissenya una climatització intel·ligent amb aïllants tèrmics naturals i materials de baixa transferència calòrica: formigó, alumini i vidre.
El compromís de l’arquitecte amb la sostenibilitat és global. Altres factors que contribueixen a aquesta voluntat deficiència energètica són aquests:
Ildefons Cerdà, l’urbanista que va inventar la Barcelona moderna, va imaginar la plaça de les Glòries com el seu centre absolut. Avui dia és un nou pulmó verd de la ciutat destinat a albergar un dosser arbori, la Canòpia Urbana, al centre del qual es pot gaudir d’un extens parc, la Gran Clariana. Però això no sempre va ser així. Al segle passat, Barcelona va donar l’esquena al pla original de Cerdà i va convertir la plaça de les Glòries en un intercanviador de trànsit automobilístic a la confluència de les tres vies més llargues de la ciutat: la Meridiana, la Gran Via de les Corts Catalanes i la Diagonal. Al segle XXI, amb la pacificació d’aquestes tres vies i de la plaça on convergeixen, Glòries ha recuperat la condició que mai no hauria d’haver perdut, la del centre de la Barcelona que Cerdà va imaginar: una ciutat oberta, verda i sostenible.
Envoltant el parc de la Gran Clariana hi ha el Disseny Hub Barcelona i el mercat dels Encants Vells, que en pocs anys han passat a ser dos dels edificis més importants de Barcelona. I presidint la plaça, com un guèiser que bombolleja, s’aixeca una de les estructures més visibles de tota la ciutat: la Torre Glòries. Des del cim es pot veure tota l’extensió d’una urbs amb més de 2000 anys de vida. Les seves muntanyes, els seus dos rius, la Mediterrània que l’abraça i el cel que la cobreix. A l’interior de l’edifici, sota terra, s’hi amaga un observatori per descobrir Barcelona com mai no se l’havia vist. Un lloc on es pot prendre el pols a la ciutat, llegir la seva respiració.
Mirador Torre Glòries és una gran antena que recull el tempo de Barcelona i el pas dels seus dies. Un doble mirador que traça les connexions entre tots els elements que determinen la vida a la ciutat en cada moment, i que permet conèixer Barcelona des de múltiples punts de vista.
Jean Nouvel és un dels arquitectes contemporanis de més prestigi i projecció internacional. Nascut en una petita vila francesa, durant la seva infantesa té prohibides dues de les seves grans passions: els còmics i el cinema. Segons el que ell mateix afirma, allò l’incita a infringir les normes del joc, a amagar els llibres i a escapar-se per mirar pel·lícules. Una rebel·lia que, en el futur, acaba influint en la seva manera d’entendre l’arquitectura.
Tot i ser un dels artistes més innovadors i polèmics de les últimes dècades, Jean Nouvel no creix amb l’ambició de ser arquitecte. La seva gran vocació és la pintura. La seva família li permet estudiar Belles Arts amb la condició que també cursi estudis tècnics. Però les matemàtiques i la física són massa complicades per barrejar-les amb la pintura, i això l’empeny cap a l’arquitectura.
A mitjan anys 70, Nouvel funda el moviment arquitectònic francès conegut com a Mars 1976. També és cofundador del Syndicat de l’Architecture. El 1989, l’Aga Khan Foundation li atorga el Premi Aga Khan per l’Institut del Món Àrab de París. L’any 2000 rep el Lleó d’Or a la Biennal de Venècia; i un any més tard, el 2001, tres de les més altes distincions internacionals: la Medalla Reial d’Or del Royal Institute of British Architects (RIBA), el Praemium Imperiale de la Japan Art Association i el Premi Borromini pel Centre Cultural i de Congressos de Lucerna. També és nomenat doctor honoris causa del Royal College of Art de Londres el 2002. L’any 2008 és guardonat amb el prestigiós Premi Pritzker. A França, a més, obté la Medalla d’Or de l’Académie d’Architecture, dos Équerres de Plata i el Gran Premi Nacional d’Arquitectura.
Entre les seves obres més reconegudes hi ha l’Institut del Món Àrab de París, la rehabilitació de l’Òpera de Lió, el Palau de Tours, la Fundació Cartier de París i el Centre Cultural i de Congressos de Lucerna.
